A Pedro Costa Morata, el primer ecologista polític hispànic.
Totes les grans paraules —Llibertat, Justícia, Economia, Política, Pau, Progrés, Amor, Sentiments, Natura i Religió— han estat pervertides, demonitzades i desencaixades per unes ments i sectors molt concrets, destinats a cobrir de mal el nostre món. Al llarg de la Història, ha estat una constant i, actualment, amb més insídia, si això encara és possible, que ho és.
La Transició Política (1975-1980), com ha estat ja reconegut, fou una Transacció on el poble, malgrat la seva reivindicació de “ruptura política” amb el Règim anterior, va trobar-se amb una “ruptura ecològica” i una “mutació econòmica”, que són les que avalaven els qui pactaven i imposaven aquella Transició.
El desenvolupament preparat, accelerat i concentrat d’aquesta ruptura i mutació, per part de poderosos organismes internacionals, estatals i privats des d’aquells anys, ens ha portat a un perfecte desordre en tots els camps de l’existència humana i natural, exactament el que devien voler els qui en posaren les bases, comptant —com així ha estat— que la resta dels humans, tractats com a ramat, seguiria, sense remei, les servituds assignades.
Tot això queda definit, entre tants textos dedicats a concretar els moviments de fons de l’evolució dirigida de les realitats socials, econòmiques i ecològiques mundials, en el pensament de la professora Susana Zuboff, de la Universitat de Harvard, quan escriu: “La civilització industrial va prosperar a costa de la naturalesa. El capitalisme de la vigilància ho fa a costa de la naturalesa humana”.
Em sembla una síntesi molt exacta del que estem vivint a les societats occidentals, sotmeses a la biotecnologia del transhumanisme i, en la part que ens pertoca, que no és poca, a Catalunya, on les migracions massives, interiors, peninsulars i extracomunitàries, han creat l’anomenat caldo de cultiu perquè tots, en certa manera, ens trobem desdibuixats en un magma humà desconcertat, on els factors essencials de la vida estan posseïts i controlats, contra tots, per aquelles “poderoses organitzacions” que dictaminen com i què cal produir i consumir, el tipus de “democràcia” que convé a cada país, el nombre de “descartats”, de població sobrera, per cada economia i, en fi, la vigilància que exerceixen sobre el món polític elegit i, en particular, sobre tots aquells que gosen actuar amb independència, presentant alternatives al model imposat.
Una Transició energètica que impedeix la Sobirania
De com usem i protegim l’energia i l’aigua, la terra i l’habitatge, la mobilitat i l’accés al treball, i de com actuem en les economies locals i les concentracions urbanes, tindrem una “Transició” que s’aproximi, o no, a la “Sobirania” que, des del punt de vista de l’Ecologia Política, desitgem.
Però aquesta “aproximació” serà pràcticament impossible i, segons com, irreversible, si continuem obeint els dictats dels grans poders que opten pel creixement perpetu a tots els territoris d’un país i de la velocitat il·limitada d’aquest creixement.
Crec que el nostre país està i es troba en aquesta disjuntiva dramàtica, per no dir tràgica, lligat de mans i peus a unes dependències de tot tipus que, si abans eren dominades pel model nord-americà, ara ja són de caràcter mundial, ben present en la Torre de Babel demogràfica que ens veiem obligats a assumir i a gestionar, i ben present, també, en el domini i control de molts sectors de la nostra economia per part de grans grups multinacionals, conforme a una Globalització que deslocalitza quan les condicions generals els són favorables.
Des de la Transició Política (1975-1980), la rèplica política, sindical, financera i institucional no s’ha exercit, malgrat les pressions populars, en el sentit d’aproximar-nos a aquesta Sobirania, sinó en el sentit d’allunyar-nos-en, convençuts, els distints poders hegemònics, que actuaven amb el “realisme” de fer el que podien, sense poder, saber i voler fer el que un mínim de lucidesa i de coratge exigia.
Les condicions generals, adverses, d’aquestes “dependències” ja es van instaurar en aquells anys de Transició, i així han anat seguint fins ara, cada cop més difícils i insuportables de sostenir. Si ens prenem la molèstia de mirar, primer amb lupa i després globalment, la planificació local i general a la qual ha estat sotmesa la nostra realitat nacional, i la conjunta de la península Ibèrica, ens trobem amb l’esquizofrènia histèrica d’uns centres cada cop més ampliats i d’unes perifèries territorials que, en comptes de quedar “abandonades”, com fins ara han estat vistes, han estat “ocupades”, justament per abandonades, pel model energètic i econòmic que ha acabat implosionant a les àrees centrals.
Per tant, allò que anomenàvem, en els temps del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), “desequilibri territorial”, s’ha convertit en un país sencer totalment “equilibrat” en negativitat, on les poques forces de les resistències populars lluiten desesperadament per no ser engolides per aquesta ocupació total.
